jueves, 13 de noviembre de 2008

ÈXTASI

Em mou per dintre, aquest impuls d’energia, em deixa aturada, quan no el sento a prop, viu. Em fa por la seva mort, no podria començar el dia. Sento com canvia la meva vida, encara que no espero res que no sigui desitjat. Els desitjos, són imaginacions personals, estimades i anhelades, que ens fan sentir completament realitzats. Mentre no aconseguim un camí que ens pugui regalar, somiem la preciositat de la seva culminació. Altres estan disposats a tot. Jo no. La llibertat és un estat de plenitud, que tots podem triar, per tant, si les coses no tornen, serà perquè no han de ser. Així ho entenc. Qui no assumeix aquesta llibertat, és perquè la por l’absorbeix o ja li està bé estar on és. Jo lluito pel que crec, però ocasionalment, les decisions, no són un parer únic, necessiten veus compartides perquè es puguin fer. D’aquí la llibertat, el voler ser on ets. Aquest èxtasi em fa sentir viva, emocionalment activa. Jo somio una mirada, algú que va entrar a la meva vida, per capgirar els meus sentiments i tornar-me boja quan camina. Tancant els ulls, puc pensar-lo continuadament, sense saciar un cansament, sense veure’l repetit en l’ambient. Em provoca aires d’alegria, sensacions noves que fan conèixer el meu cos a cada pas de fotografia. Així és la meva intimitat, sincera i distant, sempre respectant, la llibertat del que més estimo. I no estimo per estimar, és quelcom que m’irriga, que m’aflora en cada cas; en aquest no m’abandona, sempre emocionant cada estona, cada moment que em deixa sola, encara que perdi el tacte i em quedi sense roba. L’èxtasi que em transporta, a mons invisibles, on les papallones volen soles, però volen segures i directes, sense dubtes per causes insolubles, on la causa és l’amor i el solut és el dubte del qui potser no m’espera, no em sent d’aquella manera, profunda i sincera. De nou la llibertat. Bonica quimera, volàtil i fugaç. Un desig incapaç, per tocar les seves mans, fortes i segures, com si mai les hagués vist igual, ni semblances ni records, d’unes mans tan especials. Custodien el meu cos, en la llunyania i en el cor. Em fan sentir segura i esborren la meva por. De nou, l’èxtasi que em traiciona, m’extingeix i m’eleva, em desperta i m’inerva, fa brollar en mi, la sexualitat més voluptuosa, arrencada a la força, quan recordo el que em fa. M’extenua la distància, però no mor la papallona, encara que voli sola. Ha baixat del cel, amb un amor honest. De sobte i sense voler. Exaltada per la captivació, d’una forta seducció. Encara que no hi hagi primavera, sempre li quedaràn les flors, com va dir el revolucionari, que lluitava sense por. Les flors son la primavera, i la primavera està plena de sensacions, innates i vitals, que en un cas d’insuficiència, en un moment d’abandó, aporten l’alegria, que li fa falta al cor.

No hay comentarios:

Safe Creative #SeaSirens

Quizá te guste saber...

Blog Widget by LinkWithin