viernes, 7 de noviembre de 2008

CANVIS

És curiós com la vida ens depara tantes sorpreses, sempre saciades de rigors i preguntes. Sempre expectants, esperant allò que ens excusi a canviar, donant un volt a la nostra vida. Quelcom que ens toqui de veritat, que realitzi tot allò amb el que hem somiat. Poden ser les persones, la qualitat de l’estància, les recances que et recorden la presència, un mal moment, en fi, la sàvia de l’amiga... De cop i volta, la teva vida canvia, entra quelcom i surt allò que sobrava. L’ordre, no te importància, ja que el canvi, s’inicia paral•lelament en la mateixa estada. Llavors, només fa falta un segon, perquè tot allò que havíem anhelat, es quedi penjat en un altre tramvia o simplement arribi sobtat, embogit per la nostra crida. Venen i van, com la llum de cada dia, com un record que sacia la nostra vida. Sempre lent, silenciós... Quan creix el buit que et faltava, com pot ser que t’acostumis a ofuscar-te, quan l’anhel, s’ha convertit en quelcom indesitjable? És el talent humà, potser, el que no posa fre? Sortides i entrades, de preciosos camins i trajectes abruptes, amb rumbs inexplicables, amb raons justificades.

1 comentario:

azpeitia dijo...

Sortides i entrades, de preciosos camins i trajectes abruptes, amb rumbs inexplicables, amb raons justificades...

LLego a tu blog de puntillas, tarde, pero he podido leer un bello poema en catalán..

Abans de l’arribada dels romans, un seguit de pobles d’origen divers (indoeuropeus procedents del nord, grecs, fenicis), s’havien establert a les terres del nord-est de la Península Ibèrica. Les llengües que parlaven van influir primer en el llatí i posteriorment en la configuració del català; avui dia encara hi ha restes lèxiques d’aquestes llengües.
Al voltant del segle VI aC, com a resultat d’aquesta mescla de cultures, va nèixer una civilització autòctona: els ibers. Aquesta civilització, juntament amb els pobles d’origen basc que poblaren els Pirineus, constitueix el substrat iberobasc, el que més va influir en el llatí-català posterior.

Ese misterioso origen de las lenguas, me resulta siempre sugestivo...he leído tus versos y he entendido perfectamente tus sentimientos..Soy vasco y hablo el francés, inglés y manejo con soltura el italiano...lo que me permite pensar en distintos idiomas. En mi blog tengo recientemente escrita una poesía en francés y cuya traducción al castellano me resulta difícil, porque la he pensado y escrito en otro idioma.
Ese entrecruce, entre el latín, el antiguo francés, el provenzal, el incipiente italiano, han creado en esa esquina la singularidad de la lengua catalana. Como todas las lenguas antes de su unificación tenían profundas diferencias dialectales (el vasco tenía 16 dialectos circunscritos a la reducida área de vascongadas)...

Amo todas las lenguas...siempre que no sean excluyentes o restrictivas...

Sigo leyéndote.....un abrazo de azpeitia

Quizá te guste saber...

Blog Widget by LinkWithin