miércoles, 31 de diciembre de 2008

CRECER PARA MORIR, MORIR PARA CRECER...

 
 
Te reencarnas tú en mí,
como me reencarno yo en ti,
como nos volvemos todos en todos
y tú, vuelves a mí.
 
Como lo verde tiene su lenguaje,
para dejar espacio entre sí,
como respiran las raíces
para hablarse hasta morir.
 
Como la gota que se escapa sola
ansiosa de vivir una voz que aclama
se fuga de las olas, llegando hasta la roca,
para volver otra vez con las caracolas.
 
Como el día que nos fuimos,
En busca de la serpiente plateada,
una vez que la obtuvimos,
el camino de la luz, nos devolverá a la morada.
 
Como se perjudica a los demás, en beneficio propio,
sufriremos los tormentos de los reinos inferiores,
como se perjudica por el beneficio ajeno
gozaremos de felicidad en renacimientos superiores…
 
 
 

lunes, 29 de diciembre de 2008

LA TEVA PLATJA...

 
Memòries passades, m’evoquen la seva imatge,
em prenia la mà, totes les tardes,
per ensenyar-me allò que ella sabia intacte,
i sentir la mar en abraçades.
 
Els peus es mullaven d’aquella sal humida,
vestides de princeses, corríem,
la mare no podia saber la nostra sortida,
m’alçava el vestit amb la mà, i jugàvem.
 
Te’n recordes quina platja, aquells dies,
ens trasbalsava la felicitat eterna,
tota plena, de fortes gavines,
que volaven tot baix, inclús a l’esquena.
 
El món ens semblava espaiós, autèntic,
sorra més blanca, escalfada pel sol estiuenc,
restava dormida, com el dia més antic,
de la costa daurada, deixava línies de vent.
 
Descansaven les barques, dels mariners envellits,
un dit, resseguint les lletres obliterades pel temps,
mentre tu recollies petxines i pedres amb els dits,
la mirada d’una platja verge, ens parlava en vers.
 
Recordo la teva cara, d’il·lusió encapsulada,
quan m’explicaves com era, el nostre racó perdut,
gaudies en veure els peus enganxats a la sorra mullada,
tu saps, que mai els recordaré eixuts.
 
 
Ara, les llàgrimes no et deixen veure el sol,
d’aquella costa daurada...
No pateixis germana meva, que jo et portaré la platja.
 
 
 

 

domingo, 28 de diciembre de 2008

PRENDA...

 
 
 
Me regala un brillante,
pende de mi cuello
abruma un seno errante…
 
Suavidad y discreción,
unas manos ausentes
guindan la piel sin amor.
 
Vaivén contra mi pecho,
centellea lo tallado
aún con más esmero.

sábado, 27 de diciembre de 2008

MEA CULPA...



Me despierto. Veo navegar en mi techo,
escamas inertes, vuelan con el viento.
 Agua calmada tras espuma permanente,
el crujir de la madera, me aclama para verle.
 Superficie inalcanzable, por redes descosidas,
mi cabello se enreda, en su laberinto de por vida.
 El sonido de dos remos que se mueven,
a lo lejos una isla, que conozco pero hiere.

Se va, el crujir de la madera se disipa,
flota la cuerda, para dejar el agua dormida.
 Ahora el cuerpo, el corazón y el alma toda,
permanentes en su ausencia, le guardan la proa.

Silencio con el tiempo, la barca a lo lejos,
una sirena atrapada, por el amor del marinero.
 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

viernes, 26 de diciembre de 2008

ABSÈNCIA

Avui torno a pensar, en allò que m’ha entregat. Ha plogut tant...des de l’últim cafè. Ja no se que és. El color blanc, em transporta a moments passats, instants de glòria intima, on cadascú se sap la seva, més o menys, en gradient de la intensitat d’estimar. Encara que sigui Nadal, encara que durant tot el dia, no gosi reposar els dits sobre el teclat, no hi ha moment que em vingui al cap un flash, com una llum que s’encén i s’apaga, evocant-me la seva imatge, infringint la impossibilitat de traspassar-me, de que el nostre sospir, pugui, encara més, enamorar-me. Somio amb coses inabastables, que potser és el que en aquests moments em fa sentir desvetllada d’una transició sense paraules, sense trucades, sense res... A voltes, penso en despertar amb ell, encara que només sigui una vegada. Imaginant com aquella llum, de la meva finestra, torna a desplegar aquests ulls, però ara, amb la seva espessor al meu costat, acalorant la meva espina dorsal. És bonic imaginar, somiar el que no tindràs mai, perquè és la forma de substituir, d’acabar d’omplir quelcom que et falta, encara que això no sigui la realitat ni et faci sentir completament feliç, però segur que és un factor, per poguer mantenir-la, però en l’anonimat. El trobo a faltar tant...però hi han moments, que ho deixaria tot, perquè estic cansada de voltar sense rumb, sense sentit ni direcció. El meu amor, és tant efímer per ell, que suposo que ni tan sols, pot arribar-li al cor, ni a donar-li temps a recordar-me quan no estic amb ell. Però és això, la suficiència de l’amor pur, el que m’abandona quan puc saber, que lo que vol és el que ell em dona, experimentant que quan marxa, no tornaré a sentir la seva veu, ni les seves carícies, ni el seu sospir a cau d’orella, ni els seus llavis besant-me en la nit, ni les seves mans extasiant el meu cos enamorat. És tot això lo que em fa quedar-me on estic, ni més amunt ni més avall, sempre en mig, d’aquesta vehemència subtil, que ens abriga a deshora però que viu en mi, sempre, de dia i de matinada, de dilluns a divendres i el cap de setmana, els tres-cents seixanta cinc dies de l’any...així estic d’enamorada. Quan marxa, no vull mirar-lo als ulls, perquè això em delata i no puc permetre que pensi, que ansio que es quedi, que em torni a abraçar, que em regali la seva mirada, que m’acariciï amb les seves mans, fortes i sensuals. De cop i volta, torno a somiar....

martes, 23 de diciembre de 2008

NO IMPORTA QUE ME HAGAS IR, NO VOLVERÉ ALLÍ DONDE NO HE ESTADO JAMÁS.

Constante lucha, por buscar esa verdad a medias, ese halo de aire suelto, siempre ante la adversidad, el mundanal desasosiego por lo absoluto, por saber qué es lo que alcanzamos con el objetivo del bien. Nos esforzamos por algo, que ya debería ser innato, tanto, que la respiráramos en la piel, con tan solo ver el primer rayo de luz y saber que los que nos miran, son producto de su bien, son discípulos del saber que las almas libres, vuelan allí donde su corazón y su mente les llevan, que se esfuerzan por un mundo desatado de perjuicios, de contratos con espacios encadenados, de posesiones indebidas por parte de amantes insatisfechos con su propia vida, aferrándose a la del que tienen al lado, para manipularla y destruirla, creándose en su mente, unos celos obsesivos, porque el subconsciente le dice, le insinúa suspicazmente, que eso que hace para mantener a esa persona a su lado, no es suficiente y ha de desconfiar totalmente de las acciones y repercusiones que ella es capaz de provocar, creyéndose que así, la mantendrá a su lado felizmente y para siempre. Lo que no sabe es que cada vez que marca algo, cada vez que lo impone, cada vez que prohíbe, cada vez que desconfía, cada vez que priva a ese ser de su libertad, da un paso agigantado hacia el despego, la desunión, el miedo, la represión, la mentira, el desamor, y la muerte del propio Amor. La cuestión está en decidir, practicar cual será el momento en el que esa misma persona obturada, cortada, ausentada de los momentos, infeliz des de dentro, pueda hablar alto y decir que quiere volar lejos, donde las jaulas no existen, ni las maleables ni las de oro, donde unos y ortos se perdonan, por amar algo distinto, por entender la vida de otra manera, por ser libres para decidir, para disfrutar, para escoger quien la acompañará hasta su final o hasta su principio, o quizá hasta su mitad. Compartir con quien quiera compartir, sin riesgo de parecer una moda innovadora, acercarse a los demás sin miedo al “que dirán” como el que se acerca a una puesta de sol maravillosa, expectante, esperando a ver que le acontece, sin pensar en quien le espera ahora, viviendo cada segundo, cada fulgor en su vida. Esperar a que lleguen las olas, trasnochar y acordarse de los que le quieren, comer una hamburguesa a deshora, cambiarse tres veces de ropa, ducharse tres veces al día, aparcar algo porque decide que no le gusta, que no le aporta nada, quedarse un poco más porque le ha gustado la conversación,…hay tanto, tanto por lo que ser feliz, por lo que luchar, por lo que sentir, que no es merecedor de ese amor posesivo, intransigente, un alma libre, con ganas de volar, pero lo que es aún más importante, con ganas de gritarlo, fuerte…

domingo, 21 de diciembre de 2008

HOPE THERE'S SOMEONE


Espero que haya alguien
Que cuíde de mi
Cuando muera, cuando me vaya
Espero que haya alguien
Que libere mi corazón
Que le guste sostenerlo cuando esté cansado
Hay un fantasma en el horizonte
Cuando me voy a la cama
¿Cómo podré dormir al llegar la noche?
¿Cómo descansará mi cabeza?
Oh, estoy espantado del lugar que hay
Justo entre la luz y ninguna parte
No quiero ser el elegido
Allí abandonado, allí abandonado.
Hay un hombre en el horizonte
Que desea que me acueste
Si sucumbo a sus pies esta noche
Permitirá que descanse mi cabeza.
Así que hay una esperanza de que no me asfixie
O de que quede paralizado por la luz
Y como un regalo caído del cielo, no quiero irme
Al final del horizonte .
Espero que haya alguien
Que cuide de mí
Cuando yo muera, cuando me vaya.
Espero que haya alguien
Que libere mi corazón
Y que me abrace cuando esté cansado...


sábado, 20 de diciembre de 2008

EM PLORA EL COR...

De que em serveix tanta sinceritat, tanta honestedat, si quan estic davant seu, no sóc capaç de parlar, a voltes, em costa conjugar les paraules?. Perquè he de bloquejar-me, si lo que desitjo és explicar-li tantes coses...Però no puc, de nou les paraules. Que em passa? Perquè el trobo a faltar quan marxa? Però, si se que el podria tornar a veure algun dia, perquè em sento com si em faltés quelcom aquí dintre? Ell no ho sap, però quan estem junts, sóc íntegrament feliç, de tal manera, que no l’havia conegut abans aquesta integritat. És estrany, ja que aquest sentiment, es barreja amb d’altres, que em volten l’ànima. Diuen que l’ànima, mai mor. Quan el sento a prop, se m’accelera el pols, i em noto el respirar, tan profund...No el puc mirar. Em torno a tancar, a dintre, ben lluny, on ningú pugui sentir, aquest cor exhaust, ara mut. Desitjo dir-li tantes coses...però em frena la consciència, em diu que no, que només pari el temps, que no val la pena trencar el moment amb la minúcia de les meves paraules, que no signifiquen res. Perquè quan em mira, no puc aguantar la seva mirada? Perquè m’amago i allargo les mànigues? Es que potser no vull acceptar lo que em passa? Perquè aquesta timidesa? Perquè no puc ser com els demés, amb la vergonya morta, a esquenes del seu parer? Vull sentir que puc veure’l sense haver de notar aquest calfred intens, que gosa inert, mentre ell no hi és. Vull saber, que quan s’apropi a mi, no sentiré passar per la ment, aquells pensaments, que em fan marxar d’aquí... No sé, quan sento la seva respiració, a prop, em tremola tot el cos, com si allò fos el paradís del tot, com si la brisa de la platja, m’estigués acariciant el cos, com si el tot fos zero, i el moment fos l’essència de la unitat completa, on s’acaba el món, on no hi han més paraules, on el silenci ho diu tot, on l’oratge marítim, se sent, calmat, a poc a poc... Quin sentiment, arrelat i vigorós...què és el que em passa? Es que potser no vull tornar a sentir-lo? Es que potser no vull percebre, després, la distància? Ha passat tant de temps...des de que sento això, que ara puc dir amb certesa, que m’acompanyarà tota la vida, encara que no el tingui del tot. Encara que passin cent anys i només tingui el seu record, encara que trobi un altre ésser que m’estimi, sé que ell sempre estarà en el meu record, al meu cor, ocupant l’espai més destacat, fins que s’acabi el meu món. Ho sé, no puc respondre al perquè, però ho sé. El seu somriure, em fa feliç, em transporta a veure la seva sinceritat i la seva llibertat amagada, que només habitem els dos, en aquells moments, sols. Ell és especial. Quan el sento trist, sento dolor jo també, perquè no puc fer-lo feliç. En aquells moments m’aproparia a ell, li donaria tot el que tinc i més, i si, l’abraçaria fort, perquè mai més estigués trist...li donaria la mà, perquè sentís que estic amb ell i que no el deixaré, mai...però no ho faig, perquè? Es que potser sento que ell no voldrà, que no entendrà el meu apropament, que no comprendrà el meu sentiment? Per mi és suficient, ja que em dona el que la seva llibertat li permet, o el que ell vol que la seva llibertat li permeti... , encara que el necessiti quan no hi és, encara que trobi a faltar una abraçada seva, encara que m’agradi sentir-lo més a prop, així és. Què em succeeix? Es que qualsevol es conformaria amb el suficient i per això no noto la meva reacció com quelcom diferent? Es que potser sóc una covard, per no lluitar per allò que porto dintre, que em dona la felicitat completa?.

jueves, 18 de diciembre de 2008

"LARME"


Una lágrima cae, se desliza,
pura en su estado más inherente,
brota de la entraña mía.
 
Surca la piel, dejándola dormida,
acompasando el alma triste,
que un día, estimó demasiado la vida.
 
Estos ojos que te miran, están encadenados,
ahora solo observan que no estás,
y la sal, los ha secado.
 
Despedida la pasión, me deja recogida,
los lienzos de tinta y de papel,
me sonsacan la lágrima más antigua.
 
Cual, diáfana mía, cuál será el día,
en que tu no manches mis camisas,
por ver alejarse, aquello que más quería?
 

miércoles, 17 de diciembre de 2008

SIN CADENAS






Estricta y rabiosa, no sueñas dormida,
tus alas son pocas, pero bien definidas,
el viento las corta y las deja sin vida.
 
Atractiva sinvergüenza,
de las mentes más perversas,
no de las virtuosas, esas son el néctar.
 
Me adulteras con el tiempo,
y por ti, pernocto por desvelo,
las distancias se hacen cortas, si no te tengo.
 
Capturas mis anhelos, dentro,
tanto, tanto, que no los siento,
dame tu hermosura, porque te pierdo.
 
El sonido místico de las gotas,
me hace trémula a deshora,
los pies están mojados y yo no llevo botas.
 

domingo, 14 de diciembre de 2008

CORRENT DE QUIETUDS





Sorra adormida, del fons indomable,
no sents la crida, de l’hidrocarbur honorable.
Aquesta corrent, tot s’ho emporta,
quina pertorbació, amb la estrella ara morta.
 
Dunes abruptes, per la fauna menuda,
ara no es veuen, l’aigua està muda.
Desert humit, de coral ballarí,
confosa calma, el deixa dormir.
 
Cues de peix, voltant l’infinit,
les mortes no poden, seguir el seu camí.
Els rems d’una barca, traspassen el pit,
seduïda papallona, no gosis sortir...
 
Navegant misteriós, tu em veus des del sol,
els meus ulls et delaten, com batega el cor.
Tan sols un dit a l’aigua, tan sols això,
pot arribar al fons de l’aigua i robar-me el cor.
 



sábado, 13 de diciembre de 2008

TOT, RES, SE'N VA...


Recordo quan vaig guanyar el meu primer i únic premi de poesia. Va ser quan tenia uns 8 anys.
Per fer-la, m’havia imaginat una estació de l’any. El dibuix que hi vaig estampar al voltant del poema, m’evoca que vaig escollir la tardor, pel color de les fulles.
L’elaboració no va ésser cap problema, encara que arribant al final dels meus noms articulats, i que per molt que m’hi esforci, no recordo en pensar, vaig tenir el petit problema, de no aconseguir unes bones lletres, per un bonic final.
 I enrabiada amb mi mateixa, vaig decidir anar a buscar-te perquè sabia que tu, m’ajudaries a acabar. Si més no, em donaries idees, per poguer rumiar...
I tu, com sempre, allí estaves.
Em vaig recolzar a la taula de marbre, mirant la xemeneia, amb el paper a les mans. Jo sabia que em preguntaries que em passava, per això no vaig parlar.
No era capaç d’acabar el poema i no te’l volia ensenyar. Desitjava que l’apreciessis quan estigués acabat, amb els dibuixos i tot pintat.
Seguidament, en percebre la meva insígnia de voler ser gran, et vas retirar cap enrere i vas assentar-te al sofà, tot preguntant:
-l’has acabat?
-si, però el cérvol que veu aigua, allí s’ha quedat. No trobo més paraules per acabar el poema. La tardor ja s’ha passat i no recordo com era...
-filla, encara que les coses boniques passin, les has de recordar. Pensa en com eren els arbres quan anàvem al camp, que feien els cérvols quan et veien caminar, pensa...i rima.
Així tindràs un bon final.
Ens demanaven un pseudònim ensobrat, així que endevina quin nom m’hi vaig posar...
Tot és d’esperar, encara que no t’ho vaig dir.
En arribar el dia esperat, la sorpresa va ser meva, quan em diuen que he guanyat el primer premi de poesia de tot el col·legi. No podia creure que pogués caminar, el meu cos estava a punt d’explotar de felicitat...
Vaig haver d’esperar fins a les sis de la tarda, per poguer-vos veure la cara. A casa ja ho sabíeu, algú dels altres cinc, ja us ho va explicar.
Tu i la mare, m’esperàveu amb un ram de roses vermelles al centre neuràlgic de les reunions íntimament familiars...sssh...era la cuina.
-Veus, recordant, has trobat un bonic final...
Ara sempre recordo i guardo per mi, els successos i peripècies especials que la vida em regala. Encara que no visquem d’ells, recorrem a ells quan ens fan falta.
Fa un temps, que continuo atresorant els inoblidats, amb la diferència que ara, no trobo aquell final.
De tant en quan, rememoro les imatges i sensacions boniques, que m’han trasbalsat, aquelles que han provocat en mi, un estat notori de melancolia i no trobo res, pare...no trobo les paraules que tu em deies, no trobo aquell cérvol que bebia aigua i en veure’m, finalment s’espantava...
Pare, que efímeres són les coses, que petits els moments que les separen...ara ja no sento el riu baixar, les glaceres dels marges, no el deixen caminar...
M’ofego en les mirades, enlairant un final tranquil, però les paraules pare...les paraules em fan patir, els actes no hi són per aquí.
La tardor és una època que es reitera en el temps i la podré tornar a veure, quan deixi d’estiuar. Els records que m’envaeixen, qui sap si els podré tornar a sentir mai?
Pare, continuo recordant totes les mirades, els moments inoblidables que m’han deixat les mans, repletes de sensacions, la meva innocència de llavors, un braç envoltant-me l’esquena, un petó, l’amistat perdurable, l’amor de qui t’estima, l’amant que jo estimo, recordar com somio, recordar també la mar, recordo les mans, ho recordo tot, absolutament tot...i saps el que és més curiós?
Que no trobo cap final, i només algún principi sa.
Recordo com em llevo cada dia, amb el pit obert al món, esperant un somriure de tothom, evitant el dolor aliè, sense saber que fer amb el meu.
Vivint la meva llibertat pare... i acceptant la dels demés, atresorant secrets de per vida, lluitant per aquells a qui estimo i les coses que desitjo, evocant somriures propers amb amics de matinada, guardant en una caixa pare..., els signes d’una gran passada.
Devorant la “délicatesse” de la vida.
Però el bonic final, no arriba...
Recordo com estimo, amb el cor sencer d’amor honest, amb les mans tacades d’encís fugaç, sabent que no tindré mai el seu amor, i no... no trobo el final, pare... no el puc divisar, les paraules es fan clares, però l’amor que sento, m’obtura en un llaç.
I On està el final? Potser és que no hi ha de ser aquest final...Potser és un principi, que no acaba mai...pare.
Penso en tots els que m’engalanen, per fer-me enamorar, però no sento res igual, al que sento quan estic amb ell, pare. Ell m’ha robat i quan em llevo al matí, no puc sentir les entranyes palpitar al meu costat.
No t’ho volia explicar, però és així pare, estimo a aquest lladre que em fa sospirar.
I el recordo pare... el recordo perquè no el puc oblidar.
 
 
Del que potser ja no me’n recordo, és d’allò que mai he recordat.

viernes, 12 de diciembre de 2008

PLENITUD





Que senzill entregar-me amb tu,
la teva mirada, desfà aquest nus.
Pensaments efímers que venen i van
com les onades que tornen, de mar enllà.
 
Que senzill és escoltar-te,
els sons són joies i en el temps, inescrutables.
Notava l’ absència de paraules conjugades,
ara que me les dones, sento el temps parar-se.
 
Que senzill és desitjar-te,
la fortalesa que emanes, no em dona tracte.
Imaginàries sensacions, d’una pell sincera,
que entafora passions per una quimera.
 
Que senzill és estimar-te,
provoques en mi, revolucions internades.
Veig una figura encisadora,
però la bellesa que porta dintre, m’enlluerna i m’enamora...
 
 
Que senzill és recordar-te,
perquè en cada record, hi ha una vida per donar-me.
Si estic trista, penso en la última nit de vida,
recordo com m’envoltes i em fas sentir protegida.
 
 
Que senzill és tot amb tu,
les entregues pures, totalment nuus.
Escoltar-te i desitjar-te infinitament,
estimar-te per recordar-te en el temps...

Safe Creative #SeaSirens

Quizá te guste saber...

Blog Widget by LinkWithin