SeaSirens: TOT, RES, SE'N VA...

Recordo quan vaig guanyar el meu primer i únic premi de poesia. Va ser quan tenia uns 8 anys.

Per fer-la, m’havia imaginat una estació de l’any. El dibuix que hi vaig estampar al voltant del poema, m’evoca que vaig escollir la tardor, pel color de les fulles.

L’elaboració no va ésser cap problema, encara que arribant al final dels meus noms articulats, i que per molt que m’hi esforci, no recordo en pensar, vaig tenir el petit problema, de no aconseguir unes bones lletres, per un bonic final.

I enrabiada amb mi mateixa, vaig decidir anar a buscar-te perquè sabia que tu, m’ajudaries a acabar. Si més no, em donaries idees, per poguer rumiar...

I tu, com sempre, allí estaves.

Em vaig recolzar a la taula de marbre, mirant la xemeneia, amb el paper a les mans. Jo sabia que em preguntaries que em passava, per això no vaig parlar.

No era capaç d’acabar el poema i no te’l volia ensenyar. Desitjava que l’apreciessis quan estigués acabat, amb els dibuixos i tot pintat.

Seguidament, en percebre la meva insígnia de voler ser gran, et vas retirar cap enrere i vas assentar-te al sofà, tot preguntant:

-l’has acabat?

-si, però el cérvol que veu aigua, allí s’ha quedat. No trobo més paraules per acabar el poema. La tardor ja s’ha passat i no recordo com era...

-filla, encara que les coses boniques passin, les has de recordar. Pensa en com eren els arbres quan anàvem al camp, que feien els cérvols quan et veien caminar, pensa...i rima.

Així tindràs un bon final.

Ens demanaven un pseudònim ensobrat, així que endevina quin nom m’hi vaig posar...

Tot és d’esperar, encara que no t’ho vaig dir.

En arribar el dia esperat, la sorpresa va ser meva, quan em diuen que he guanyat el primer premi de poesia de tot el col·legi. No podia creure que pogués caminar, el meu cos estava a punt d’explotar de felicitat...

Vaig haver d’esperar fins a les sis de la tarda, per poguer-vos veure la cara. A casa ja ho sabíeu, algú dels altres cinc, ja us ho va explicar.

Tu i la mare, m’esperàveu amb un ram de roses vermelles al centre neuràlgic de les reunions íntimament familiars...sssh...era la cuina.

-Veus, recordant, has trobat un bonic final...

Ara sempre recordo i guardo per mi, els successos i peripècies especials que la vida em regala. Encara que no visquem d’ells, recorrem a ells quan ens fan falta.

Fa un temps, que continuo atresorant els inoblidats, amb la diferència que ara, no trobo aquell final.

De tant en quan, rememoro les imatges i sensacions boniques, que m’han trasbalsat, aquelles que han provocat en mi, un estat notori de melancolia i no trobo res, pare...no trobo les paraules que tu em deies, no trobo aquell cérvol que bebia aigua i en veure’m, finalment s’espantava...

Pare, que efímeres són les coses, que petits els moments que les separen...ara ja no sento el riu baixar, les glaceres dels marges, no el deixen caminar...

M’ofego en les mirades, enlairant un final tranquil, però les paraules pare...les paraules em fan patir, els actes no hi són per aquí.

La tardor és una època que es reitera en el temps i la podré tornar a veure, quan deixi d’estiuar. Els records que m’envaeixen, qui sap si els podré tornar a sentir mai?

Pare, continuo recordant totes les mirades, els moments inoblidables que m’han deixat les mans, repletes de sensacions, la meva innocència de llavors, un braç envoltant-me l’esquena, un petó, l’amistat perdurable, l’amor de qui t’estima, l’amant que jo estimo, recordar com somio, recordar també la mar, recordo les mans, ho recordo tot, absolutament tot...i saps el que és més curiós?

Que no trobo cap final, i només algún principi sa.

Recordo com em llevo cada dia, amb el pit obert al món, esperant un somriure de tothom, evitant el dolor aliè, sense saber que fer amb el meu.

Vivint la meva llibertat pare... i acceptant la dels demés, atresorant secrets de per vida, lluitant per aquells a qui estimo i les coses que desitjo, evocant somriures propers amb amics de matinada, guardant en una caixa pare..., els signes d’una gran passada.

Devorant la “délicatesse” de la vida.

Però el bonic final, no arriba...

Recordo com estimo, amb el cor sencer d’amor honest, amb les mans tacades d’encís fugaç, sabent que no tindré mai el seu amor, i no... no trobo el final, pare... no el puc divisar, les paraules es fan clares, però l’amor que sento, m’obtura en un llaç.

I On està el final? Potser és que no hi ha de ser aquest final...Potser és un principi, que no acaba mai...pare.

Penso en tots els que m’engalanen, per fer-me enamorar, però no sento res igual, al que sento quan estic amb ell, pare. Ell m’ha robat i quan em llevo al matí, no puc sentir les entranyes palpitar al meu costat.

No t’ho volia explicar, però és així pare, estimo a aquest lladre que em fa sospirar.

I el recordo pare... el recordo perquè no el puc oblidar.