sábado, 20 de diciembre de 2008

EM PLORA EL COR...

De que em serveix tanta sinceritat, tanta honestedat, si quan estic davant seu, no sóc capaç de parlar, a voltes, em costa conjugar les paraules?. Perquè he de bloquejar-me, si lo que desitjo és explicar-li tantes coses...Però no puc, de nou les paraules. Que em passa? Perquè el trobo a faltar quan marxa? Però, si se que el podria tornar a veure algun dia, perquè em sento com si em faltés quelcom aquí dintre? Ell no ho sap, però quan estem junts, sóc íntegrament feliç, de tal manera, que no l’havia conegut abans aquesta integritat. És estrany, ja que aquest sentiment, es barreja amb d’altres, que em volten l’ànima. Diuen que l’ànima, mai mor. Quan el sento a prop, se m’accelera el pols, i em noto el respirar, tan profund...No el puc mirar. Em torno a tancar, a dintre, ben lluny, on ningú pugui sentir, aquest cor exhaust, ara mut. Desitjo dir-li tantes coses...però em frena la consciència, em diu que no, que només pari el temps, que no val la pena trencar el moment amb la minúcia de les meves paraules, que no signifiquen res. Perquè quan em mira, no puc aguantar la seva mirada? Perquè m’amago i allargo les mànigues? Es que potser no vull acceptar lo que em passa? Perquè aquesta timidesa? Perquè no puc ser com els demés, amb la vergonya morta, a esquenes del seu parer? Vull sentir que puc veure’l sense haver de notar aquest calfred intens, que gosa inert, mentre ell no hi és. Vull saber, que quan s’apropi a mi, no sentiré passar per la ment, aquells pensaments, que em fan marxar d’aquí... No sé, quan sento la seva respiració, a prop, em tremola tot el cos, com si allò fos el paradís del tot, com si la brisa de la platja, m’estigués acariciant el cos, com si el tot fos zero, i el moment fos l’essència de la unitat completa, on s’acaba el món, on no hi han més paraules, on el silenci ho diu tot, on l’oratge marítim, se sent, calmat, a poc a poc... Quin sentiment, arrelat i vigorós...què és el que em passa? Es que potser no vull tornar a sentir-lo? Es que potser no vull percebre, després, la distància? Ha passat tant de temps...des de que sento això, que ara puc dir amb certesa, que m’acompanyarà tota la vida, encara que no el tingui del tot. Encara que passin cent anys i només tingui el seu record, encara que trobi un altre ésser que m’estimi, sé que ell sempre estarà en el meu record, al meu cor, ocupant l’espai més destacat, fins que s’acabi el meu món. Ho sé, no puc respondre al perquè, però ho sé. El seu somriure, em fa feliç, em transporta a veure la seva sinceritat i la seva llibertat amagada, que només habitem els dos, en aquells moments, sols. Ell és especial. Quan el sento trist, sento dolor jo també, perquè no puc fer-lo feliç. En aquells moments m’aproparia a ell, li donaria tot el que tinc i més, i si, l’abraçaria fort, perquè mai més estigués trist...li donaria la mà, perquè sentís que estic amb ell i que no el deixaré, mai...però no ho faig, perquè? Es que potser sento que ell no voldrà, que no entendrà el meu apropament, que no comprendrà el meu sentiment? Per mi és suficient, ja que em dona el que la seva llibertat li permet, o el que ell vol que la seva llibertat li permeti... , encara que el necessiti quan no hi és, encara que trobi a faltar una abraçada seva, encara que m’agradi sentir-lo més a prop, així és. Què em succeeix? Es que qualsevol es conformaria amb el suficient i per això no noto la meva reacció com quelcom diferent? Es que potser sóc una covard, per no lluitar per allò que porto dintre, que em dona la felicitat completa?.

5 comentarios:

galmar dijo...

... no lo he entendido del todo, por el idioma, pero lo que sí me ha alcanzado es mucho amor, y espero que te llegue a ti, también, mi abrazo en vuelo.

el Kontra dijo...

No entenc català, pero el blog, sus imágenes y su contenido, están muy bellos. Seguiré viniendo, saludos.

Edito-e dijo...

Soy una enamorada del mar, bueno...una enamorada de tantas cosas...Gracias por visitar mi blog, te invito a que tu ojo también tenga una raíz terca. Tengo que agradecerte también que hayas creado un espacio tan sereno -ay madre escucho Sade-, donde refugiare de la caótica ciudad y sociedad que me rodea. Te deseo unas felices fiestas, y con tu permiso, me uno a tus seguidores para seguirte la pista. Nos hablamos...
besitos

Per anar fent gana dijo...

hola si ,hi pensas bé crec que també ami en passa...
les paraulas no surten cuan un les necesita..a voltas es aixi
una abraçada bon nadal
meggan

Anónimo dijo...

zelo intiresno, hvala

Safe Creative #SeaSirens

Quizá te guste saber...

Blog Widget by LinkWithin