BERZARES

Sembla com si aquí, s’acabés el món. No hi ha res millor. Les estrelles em toquen el cap i aquest verd, em deixa en un estat de pau i tranquil·litat. De sobte, em quedo sola amb elles, com si es tractés d’una manta que m’abriga, d’aquest fred de Novembre. La música d’aquestes nits, omple de llum la meva vida. Sento bullir la sang, recordant tot allò que em passa. S’humiteja la mirada, però hi ha quelcom que em para, potser és el pensar, que no hi ha res que perduri per sempre, ni tan sols el dolor d’una bonica estada. Recorda’m que ho he de memoritzar. Això em farà aguantar. Alço el cap i trobo figures que no havia vist abans. És la imatge del progrés, del voler estar on ets. Les figures, cada cop és fan més grans, com si cada pas, fos un zoom gegant cap al vent. Però deixo de somiar, perquè aquest, no deixa de ser el cel. Aquesta nit, treu de mi, el sentiment més profund, cap a aquestes terres. El cos d’elles, vesteix un roig intens, donant als rius, les aigües més belles, regalant als meus sentits, imatges perennes. Aquella tarda, ens van avisar al molí, va ser una tarda d’agost...El pare es va posar els pantalons i vàrem córrer, com si en aquell moment, s’acabés el món. Interminables minuts, inexplicable desesperació mentre aguardes que t’espera, mentre penses en les flames, que cremen la teva terra. Hi penso, i la pell em traiciona. Totes les portes, en aquells moments, ens esperen. Em giro i la pols no em deixa veure el que deixem enrere. Només el noi, que ara, repenjat, ens explica que és el que està passant... Tot acaba i el trajecte arriba al seu final. Les portes, ara ja no són portes, són tels de llàgrimes incessants, que es tornen invisibles davant un foc gegant. Corro, i per més que corri, el meu pare ja no hi és. El busco entre les flames, perquè no veig més. Em crema el cos i tant sentiment de desesperació, m’ofusca el pensament i la respiració. Crido i per més que crido, el meu pare ja no hi és. Les llàgrimes ara ja són negres i així no puc veure més. Caig a terra i el company m’aixeca. Em toco la butxaca i noto el telèfon, bullint de calor, per aquestes maleïdes flames. A l’altre costat, la veu del pare...corre, marxa que això està avançant i jo ja vinc a buscar-te. Quina sensació, quin descans trobar-te aquí. Ara la tristesa, aflora per farcir, aquest món d’enveja. Marxem junts cap al lloc, i ens trobem tot un món. Camions i helicòpters, tots lluiten per aquest foc. Les persones, totes elles ens fan por. Ells miren, però no senten res, tenen les entranyes, plenes de saber. Cotxes, mirades, mans que no fan res. Corro a ajudar, però tot és en va. Aquestes devoradores flames, tot ho estan desfent. T’estimo terra, perquè t’estàs cremant? Ara t’observo assentada i immòbil, enmig del camp de blat. Ploro per no poguer lluitar. Sento un braç amic, que m’envolta l’esquena, ell també plora, per treure la seva pena. El pare roman immòbil, expectant davant l’escena. El mal el porta dintre, ni una paraula surt de la boca seva. Furtius, lladres i amics. Ara tots es barregen, per veure’ns sortir. Aquests de verd, son del poble i no ens ho poden dir; ara és molt d’hora per veure’ns patir. Encara que el terra passi set, ni cent pólvores contra aquest, poden transmetre un foc tan intens. Tant intens que ara els bombers, “Seprona” i demés, obliguen la marxa, cap a un lloc més segur. Aquest foc avança, i busquem un altre punt. Aquesta petita vall creuada, ara és víctima, entre dues finques. El que jo tinc i tu no tens, només és la vida, no més. Centenars de persones, traïdors que ofereixen ajuda, flames que es mengen la pluja, mai anhelada amb un desig tan intens. El vent és tan fort, que sembla premeditat tot. Especulacions en el present, però el futur ens dona raó, del desig d’algú tan dolent. Moltes terres, molts ulls que observen, amagats darrere d’uns binoculars. Encara que siguin a la llunyania, aquell cotxe blanc, és el dubte de per vida.