VULL MARXAR...

Fa uns dies, que torno a notar aquella sensació...Aquella imminent fugida, que sorgeix, quan quelcom em torna a fer sentir trista. Es com una necessitat sobtada de marxar lluny, a buscar allò que se que em fa feliç, per equilibrar la balança dels meus sentiments. Feia un temps que no t’escrivia res, però avui, de nou, ho he hagut de fer. La meva vida, es una merda, saps? Ho tinc tot, però no tinc res. No se si m’entens... Sempre és un projecte etern, que mai arriba al seu final. I perquè? En aquests moments és quan penso, que les coses no passen per res, sempre segueixen una lògica, un ordre...Per tant, imagino que el meu progrés en segons quins fets, es veu amansit, perquè la sistematització dels mateixos no és la correcta o hi ha quelcom que espera (perquè la vida és molt enginyosa), per deixar-me el plat més agradable, d’aquest banquet. Veig com em diu que continuï, sense fressa i que si he de parar en algun camí de la dreta o de l’esquerra, que ho faci. Que potser és allà on trobaré una estància agradable, on m’agradi respirar i on potser hi hagi un arbre amb un llac, i una pedra per poder-me repenjar, quan el meu cor estigui cansat. O segurament sigui un trajecte que em porti al mar, al meu amor de sal i allà, m’hi remulli com ho he fet sempre pare... Un desig implícit de progrés no implica anar sempre endavant, tot recte, com el reste de mortals. Perquè? Perquè m’ho dicta la societat? Perquè el moralisme intrínsec em diu que vaig en contra del desig egoista dels demés? No, perdó, l’egoisme no és el que em dona la felicitat. Potser simplement, es que tinc mala sort pare...Segur es que la malícia i els esdeveniments, sorgeixen fins i tot sota les pedres i no ho puc evitar. Ara vull marxar allà, lluny, on ningú em pugui fer mal pare...vull tornar a veure les estrelles tapant el meu cap i el so de les fulles agitant-se amb el vent. Vull ensumar l’aroma de la llenya, acabada de tallar i el fum de la xemeneia, quan surt pel terrat. Necessito l’olor d’aquella terra farcida de blat i sentir des de casa, el soroll del senglar..., de prop, els cérvols al tard, amagant-se del nostre caminar i veure les perdius aparellant-se, com si fossin els amants interminables... He d’oblidar moltes coses, pare... per recordar.

TOT, RES, SE'N VA...

Recordo quan vaig guanyar el meu primer i únic premi de poesia. Va ser quan tenia uns 8 anys.

Per fer-la, m’havia imaginat una estació de l’any. El dibuix que hi vaig estampar al voltant del poema, m’evoca que vaig escollir la tardor, pel color de les fulles.

L’elaboració no va ésser cap problema, encara que arribant al final dels meus noms articulats, i que per molt que m’hi esforci, no recordo en pensar, vaig tenir el petit problema, de no aconseguir unes bones lletres, per un bonic final.

 I enrabiada amb mi mateixa, vaig decidir anar a buscar-te perquè sabia que tu, m’ajudaries a acabar. Si més no, em donaries idees, per poguer rumiar...

I tu, com sempre, allí estaves.

Em vaig recolzar a la taula de marbre, mirant la xemeneia, amb el paper a les mans. Jo sabia que em preguntaries que em passava, per això no vaig parlar.

No era capaç d’acabar el poema i no te’l volia ensenyar. Desitjava que l’apreciessis quan estigués acabat, amb els dibuixos i tot pintat.

Seguidament, en percebre la meva insígnia de voler ser gran, et vas retirar cap enrere i vas assentar-te al sofà, tot preguntant:

-l’has acabat?

-si, però el cérvol que veu aigua, allí s’ha quedat. No trobo més paraules per acabar el poema. La tardor ja s’ha passat i no recordo com era...

-filla, encara que les coses boniques passin, les has de recordar. Pensa en com eren els arbres quan anàvem al camp, que feien els cérvols quan et veien caminar, pensa...i rima.

Així tindràs un bon final.

Ens demanaven un pseudònim ensobrat, així que endevina quin nom m’hi vaig posar...

Tot és d’esperar, encara que no t’ho vaig dir.

En arribar el dia esperat, la sorpresa va ser meva, quan em diuen que he guanyat el primer premi de poesia de tot el col·legi. No podia creure que pogués caminar, el meu cos estava a punt d’explotar de felicitat...

Vaig haver d’esperar fins a les sis de la tarda, per poguer-vos veure la cara. A casa ja ho sabíeu, algú dels altres cinc, ja us ho va explicar.

Tu i la mare, m’esperàveu amb un ram de roses vermelles al centre neuràlgic de les reunions íntimament familiars...sssh...era la cuina.

-Veus, recordant, has trobat un bonic final...

Ara sempre recordo i guardo per mi, els successos i peripècies especials que la vida em regala. Encara que no visquem d’ells, recorrem a ells quan ens fan falta.

Fa un temps, que continuo atresorant els inoblidats, amb la diferència que ara, no trobo aquell final.

De tant en quan, rememoro les imatges i sensacions boniques, que m’han trasbalsat, aquelles que han provocat en mi, un estat notori de melancolia i no trobo res, pare...no trobo les paraules que tu em deies, no trobo aquell cérvol que bebia aigua i en veure’m, finalment s’espantava...

Pare, que efímeres són les coses, que petits els moments que les separen...ara ja no sento el riu baixar, les glaceres dels marges, no el deixen caminar...

M’ofego en les mirades, enlairant un final tranquil, però les paraules pare...les paraules em fan patir, els actes no hi són per aquí.

La tardor és una època que es reitera en el temps i la podré tornar a veure, quan deixi d’estiuar. Els records que m’envaeixen, qui sap si els podré tornar a sentir mai?

Pare, continuo recordant totes les mirades, els moments inoblidables que m’han deixat les mans, repletes de sensacions, la meva innocència de llavors, un braç envoltant-me l’esquena, un petó, l’amistat perdurable, l’amor de qui t’estima, l’amant que jo estimo, recordar com somio, recordar també la mar, recordo les mans, ho recordo tot, absolutament tot...i saps el que és més curiós?

Que no trobo cap final, i només algún principi sa.

Recordo com em llevo cada dia, amb el pit obert al món, esperant un somriure de tothom, evitant el dolor aliè, sense saber que fer amb el meu.

Vivint la meva llibertat pare... i acceptant la dels demés, atresorant secrets de per vida, lluitant per aquells a qui estimo i les coses que desitjo, evocant somriures propers amb amics de matinada, guardant en una caixa pare..., els signes d’una gran passada.

Devorant la “délicatesse” de la vida.

Però el bonic final, no arriba...

Recordo com estimo, amb el cor sencer d’amor honest, amb les mans tacades d’encís fugaç, sabent que no tindré mai el seu amor, i no... no trobo el final, pare... no el puc divisar, les paraules es fan clares, però l’amor que sento, m’obtura en un llaç.

I On està el final? Potser és que no hi ha de ser aquest final...Potser és un principi, que no acaba mai...pare.

Penso en tots els que m’engalanen, per fer-me enamorar, però no sento res igual, al que sento quan estic amb ell, pare. Ell m’ha robat i quan em llevo al matí, no puc sentir les entranyes palpitar al meu costat.

No t’ho volia explicar, però és així pare, estimo a aquest lladre que em fa sospirar.

I el recordo pare... el recordo perquè no el puc oblidar.

 

 

Del que potser ja no me’n recordo, és d’allò que mai he recordat.

BERZARES

Sembla com si aquí, s’acabés el món. No hi ha res millor. Les estrelles em toquen el cap i aquest verd, em deixa en un estat de pau i tranquil·litat. De sobte, em quedo sola amb elles, com si es tractés d’una manta que m’abriga, d’aquest fred de Novembre. La música d’aquestes nits, omple de llum la meva vida. Sento bullir la sang, recordant tot allò que em passa. S’humiteja la mirada, però hi ha quelcom que em para, potser és el pensar, que no hi ha res que perduri per sempre, ni tan sols el dolor d’una bonica estada. Recorda’m que ho he de memoritzar. Això em farà aguantar. Alço el cap i trobo figures que no havia vist abans. És la imatge del progrés, del voler estar on ets. Les figures, cada cop és fan més grans, com si cada pas, fos un zoom gegant cap al vent. Però deixo de somiar, perquè aquest, no deixa de ser el cel. Aquesta nit, treu de mi, el sentiment més profund, cap a aquestes terres. El cos d’elles, vesteix un roig intens, donant als rius, les aigües més belles, regalant als meus sentits, imatges perennes. Aquella tarda, ens van avisar al molí, va ser una tarda d’agost...El pare es va posar els pantalons i vàrem córrer, com si en aquell moment, s’acabés el món. Interminables minuts, inexplicable desesperació mentre aguardes que t’espera, mentre penses en les flames, que cremen la teva terra. Hi penso, i la pell em traiciona. Totes les portes, en aquells moments, ens esperen. Em giro i la pols no em deixa veure el que deixem enrere. Només el noi, que ara, repenjat, ens explica que és el que està passant... Tot acaba i el trajecte arriba al seu final. Les portes, ara ja no són portes, són tels de llàgrimes incessants, que es tornen invisibles davant un foc gegant. Corro, i per més que corri, el meu pare ja no hi és. El busco entre les flames, perquè no veig més. Em crema el cos i tant sentiment de desesperació, m’ofusca el pensament i la respiració. Crido i per més que crido, el meu pare ja no hi és. Les llàgrimes ara ja són negres i així no puc veure més. Caig a terra i el company m’aixeca. Em toco la butxaca i noto el telèfon, bullint de calor, per aquestes maleïdes flames. A l’altre costat, la veu del pare...corre, marxa que això està avançant i jo ja vinc a buscar-te. Quina sensació, quin descans trobar-te aquí. Ara la tristesa, aflora per farcir, aquest món d’enveja. Marxem junts cap al lloc, i ens trobem tot un món. Camions i helicòpters, tots lluiten per aquest foc. Les persones, totes elles ens fan por. Ells miren, però no senten res, tenen les entranyes, plenes de saber. Cotxes, mirades, mans que no fan res. Corro a ajudar, però tot és en va. Aquestes devoradores flames, tot ho estan desfent. T’estimo terra, perquè t’estàs cremant? Ara t’observo assentada i immòbil, enmig del camp de blat. Ploro per no poguer lluitar. Sento un braç amic, que m’envolta l’esquena, ell també plora, per treure la seva pena. El pare roman immòbil, expectant davant l’escena. El mal el porta dintre, ni una paraula surt de la boca seva. Furtius, lladres i amics. Ara tots es barregen, per veure’ns sortir. Aquests de verd, son del poble i no ens ho poden dir; ara és molt d’hora per veure’ns patir. Encara que el terra passi set, ni cent pólvores contra aquest, poden transmetre un foc tan intens. Tant intens que ara els bombers, “Seprona” i demés, obliguen la marxa, cap a un lloc més segur. Aquest foc avança, i busquem un altre punt. Aquesta petita vall creuada, ara és víctima, entre dues finques. El que jo tinc i tu no tens, només és la vida, no més. Centenars de persones, traïdors que ofereixen ajuda, flames que es mengen la pluja, mai anhelada amb un desig tan intens. El vent és tan fort, que sembla premeditat tot. Especulacions en el present, però el futur ens dona raó, del desig d’algú tan dolent. Moltes terres, molts ulls que observen, amagats darrere d’uns binoculars. Encara que siguin a la llunyania, aquell cotxe blanc, és el dubte de per vida.