VULL MARXAR...

Fa uns dies, que torno a notar aquella sensació...Aquella imminent fugida, que sorgeix, quan quelcom em torna a fer sentir trista. Es com una necessitat sobtada de marxar lluny, a buscar allò que se que em fa feliç, per equilibrar la balança dels meus sentiments. Feia un temps que no t’escrivia res, però avui, de nou, ho he hagut de fer. La meva vida, es una merda, saps? Ho tinc tot, però no tinc res. No se si m’entens... Sempre és un projecte etern, que mai arriba al seu final. I perquè? En aquests moments és quan penso, que les coses no passen per res, sempre segueixen una lògica, un ordre...Per tant, imagino que el meu progrés en segons quins fets, es veu amansit, perquè la sistematització dels mateixos no és la correcta o hi ha quelcom que espera (perquè la vida és molt enginyosa), per deixar-me el plat més agradable, d’aquest banquet. Veig com em diu que continuï, sense fressa i que si he de parar en algun camí de la dreta o de l’esquerra, que ho faci. Que potser és allà on trobaré una estància agradable, on m’agradi respirar i on potser hi hagi un arbre amb un llac, i una pedra per poder-me repenjar, quan el meu cor estigui cansat. O segurament sigui un trajecte que em porti al mar, al meu amor de sal i allà, m’hi remulli com ho he fet sempre pare... Un desig implícit de progrés no implica anar sempre endavant, tot recte, com el reste de mortals. Perquè? Perquè m’ho dicta la societat? Perquè el moralisme intrínsec em diu que vaig en contra del desig egoista dels demés? No, perdó, l’egoisme no és el que em dona la felicitat. Potser simplement, es que tinc mala sort pare...Segur es que la malícia i els esdeveniments, sorgeixen fins i tot sota les pedres i no ho puc evitar. Ara vull marxar allà, lluny, on ningú em pugui fer mal pare...vull tornar a veure les estrelles tapant el meu cap i el so de les fulles agitant-se amb el vent. Vull ensumar l’aroma de la llenya, acabada de tallar i el fum de la xemeneia, quan surt pel terrat. Necessito l’olor d’aquella terra farcida de blat i sentir des de casa, el soroll del senglar..., de prop, els cérvols al tard, amagant-se del nostre caminar i veure les perdius aparellant-se, com si fossin els amants interminables... He d’oblidar moltes coses, pare... per recordar.