Sorra adormida, del fons indomable,
no sents la crida, de l’hidrocarbur honorable.
Aquesta corrent, tot s’ho emporta,
quina pertorbació, amb la estrella ara morta.
Dunes abruptes, per la fauna menuda,
ara no es veuen, l’aigua està muda.
Desert humit, de coral ballarí,
confosa calma, el deixa dormir.
Cues de peix, voltant l’infinit,
les mortes no poden, seguir el seu camí.
Els rems d’una barca, traspassen el pit,
seduïda papallona, no gosis sortir...
Navegant misteriós, tu em veus des del sol,
els meus ulls et delaten, com batega el cor.
Tan sols un dit a l’aigua, tan sols això,
pot arribar al fons de l’aigua i robar-me el cor.
5 comentarios:
Un poema misterios crec que potser igual que la persona que ho escriu.
Paraules creuanse en un mar ple d'esperança.
Un Pto.
Con la vela recogida,
y el ancla fondeada...
Esperando los susurros,
de entre las aguas tranquilas...
Misteriosa Sirena llegará,
y no me lo robará porque es suyo...
Besos....
Ais... náyade somiadora d'escumes d'amor, que bonic cantes...
Petons,
Sea sirens
Gracias por seguirme y felicidades por tu blog, excelente todo
Las traducciones pierden un poco, pero aun así fondear tu mar esta noche hace que mis sueños naveguen al son de las ganas de querer mas y mas...
Abrazzzusss...
Publicar un comentario