És el color de la sang, roig i sincer,
aquell que potser ens allunya del parer?
Formes i demés, de cultures adormides,
blau platejat, són les sangs que criden.
Tela al vent, brillant el roig,
és la insígnia d’alarma, de temps de mala maror.
Plasma sec, que seca al sol,
és igual d’eixut, quan s’acabi el sol.
Gèlida la pell, ignora d’on ve el fred,
el dolor no entén de gustos i més quan punxa el gel.
Llàgrimes transparents, sobre matisos del temps,
són igual de sinceres, allà on es trobin les arrels.
No hay comentarios:
Publicar un comentario